Obrint pas.

Obrint Pas és un grup de música en valencià procedent de València. La seua música és una barreja de ska,hardcore punk, rock, reggae i folk amb melodies i instruments tradicionals la qual destaca la dolçaina. Les seves lletres tracten molts temes com la denúncia social, la solidaritat, la independència dels Països Catalans, la unitat territorial i la defensa del seu idioma, com per exemple de la seva cultura i tradicions. També tracten temes antifeixistes i antiracistes. Aquest grup ha estat actiu des 1993, fins 2014.

Els membres del grup:

Xavi Sarrià - Veu i guitarra

Miquel Gironès - Dolçaina, percussions, gralla i veu

Miquel Ramos - Teclats, samplers i veu

Robert Fernández- Guitarra

Jaume Guerra - Baix

Ximo Tomàs Maki - Bateria

Albert Benavent- Trompeta

Marcos Úbeda - Trombó

Xabi Arakama- Trikitixa

DJ Chola- Scratch i bases

Discs públicats:

1997: La revolta de l'ànima

2000: Obrint pas

2002: Terra

2004: La flama

2005: En Moviment! (CD) + Un Poble En Moviment! (DVD)

2007: Benvingut Al Paradís (CD) + Assaltant El Paradís (DVD)

2011: Coratge (Disc-Llibre)

Ací us deixe ’’SOM’’  amb lletra, una de les meves preferides d’aquest grup

Vicent Andrés Estellés.

Va nàixer el 4 de setembre de 1924 en una família de forners de Burjassot. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era gaire dolent. Durant aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.

La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent. Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidàctica: els autors que més l'influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb díhuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després féu el servei militar a Navarra.

El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària. 

Va faltar a València el 27 de març de 1993

Link relacionat.

Ací us deixe el Llibre de les meravelles, de Vicent Andrés, com a example de la seva poesia, espere que el gaudiu i que us agrade.

Brúixoles que busquen somriures perduts.

Tracta d'un noi, que te traumes de la infància. Al cap de molts anys d'anar-se'n de casa, te que tornar per cuidar som pare, un home, que mai s'han portat bé després de la mort de la mare. Ella era, la que cuidava a ell i als altres germans fins abans de faltar. Ekaiz, te dues xiquetes bessones, que junt la seva dona, eren la seva vida. Quan la seva dona va faltar un dimecres, ell recorda que havia d'anar per les bessones, pot ser les bessones estaven amb ella a l'hora de l'accident. Mil pensaments al seu cap, però a la fi les troba. Son pare, era director cinematogràfic, i produïa pel·lícules caseres. Ekaiz, va tornar a l'hotel on tenia les cites d'autor, escrites pel conserge. Quan ell, va veure la primera pel·lícula que produí son pare, al finalitzar deia que estava dedicada als seus fills i a la seva dona. Ell no podia creure-ho perquè mai havien intimat amb el pare. Ekaiz, a la fi porta a son pare a aquell hotel tan significatiu. Aquest mor allí, feliç.

És un llibre que recomani per tothom, ja que a mi m'ha agradat moltíssim, i pot ser fins i tot, pot aplegar a servir d'autoajuda personal.