A la fi, totes les preguntes tenen la mateixa resposta.

-Puc fer-te una pregunta, de tu a tu, d’amic a amiga?

- Clar!

-Jo em pare a pesar i, tu tal i com eres, hi ha alguna cosa en tu que et frena. Tu, que et falta l’aire per a parlar, que et sobren somriures. Que vius pels teus i per tu. A tu, que somies i avances  a cada instant. Que saps el que defens i a qui estimes; que saps a qui has de callar amb  paraules i a qui amb gestos. Jo personalment, no conec a cap persona en el món que tinga més il·lusions ni ganes de viure que tu. Que demostres, plores, dorms, caus i t’alces. Trobe que trobes a faltar a algú, a algú que probablement encara ni coneixes, o potser el conegues massa bé. Tu, que estàs en lluita continua. Per què no dius el que sents? Per què no mostres afecte? Per què perds les oportunitats, sabent que podries tindre més el que desitges?

-Per por.

Verbs de la primera conjugació.

Última classe del dia. Un dijous a les 14:27 del migdia. Donant els verbs; que si pretèrit imperfet, que si present, que si futur. A primera fila, on t’enteres de totes les explicacions, però a aquestes hores ja tens el cap ni se sap on. Comences a parlar amb la companya dels verbs de la primera conjugació. I de sobte, te n'adones, que si et fixes bé, els verbs de la primera conjugació són els que més gastes al llarg del temps. També, hem començat a creure que són els més bonics, els que més apleguen. Lluitar, crear, somiar, superar, estimar, desenvolupar, parlar... Tots verbs de la primera. ’Lluitar’ lluites cada dia per un futur, pel futur que vols, però que encara és incert. ‘Crear’ cada nou dia crees una cosa. Si creus crees, i nosaltres, ara com ara, creguem en massa coses. ’Superar’ cada dia superes un obstacle nou, que de segur en un passat creies no poder. Com per exemple les notes, estàs superant un curs, estàs avançant el teu futur, oi, altre verb de la primera, avançar. Superes un dia més, superes les il·lusions de cada matí. ‘’Estimar’’ Realment, és el que més mèrit té, estimar és el primer que aprenem tots. De ben menuts, ens han ensenyat a fer-ho, i tots sabem fer-ho bé. És quasi tan important deixar-se estimar, que estimar en si. ‘Somiar’ No és veritat que tots tenim somnis? Que tots somiem, desitgem? Somiar és de les coses més importants per ser feliços, necessitem somiar, saber que estem vius, sentir-se lliures, i veure com a poc a poc, es fan realitat. ‘Parlar’ ‘Callant ens segueixen explotant’. ‘Oblidar’ si no oblidem, potser quasi impossible seguir endavant, perquè el rancor, potser és la cosa més lletja del món, junt amb l’enveja.

Assumiràs, Estellés.

ASSUMIRÀS la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,                
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,            
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.                
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.                
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,                
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula                      
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.              
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.            
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estelles.

Sil·labes de vidre. Pau Alabajos.

Em pregunte què ha fallat: 

quin va ser el nostre error? 
i no sé mai què respondre 

ja n’hi ha prou d’amagar la veritat 
de fingir el que no som 
per què augmenta la distància 
entre tu i jo? 

és difícil acceptar que la nostra relació 
és una porta tancada amb pany i clau 
que no es pot recuperar un passat sense retorn 
que és moment de plantejar-nos el final. 

mirarem de refer les nostres vides 
volarem cadascú pel seu costat 
tractarem de mirar sempre avant 
i no deixarem que la por ens domine. 

queda l’amistat, pots comptar amb mi 
per al que necessites, vine a buscar-me 
queden els moments que vàrem compartir 
queda la franquesa i la complicitat 

Tinc un record meravellós 
de tot el temps que hem conviscut, 
hem sigut inseparables per molts anys; 
tanmateix, ens destrossem sense cap contemplació 
ara que hem perdut les ganes de lluitar. 

mirarem de refer les nostres vides 
volarem cadascú pel seu costat 
tractarem de mirar sempre avant 
i no deixarem que la por ens domine. 

queda l’amistat, pots comptar amb mi 
per al que necessites, vine a buscar-me 
queden els moments que vàrem compartir 
queda la franquesa i la complicitat 

queda l’amistat, pots comptar amb mi 
per al que necessites, vine a buscar-me 
queden els moments que vàrem compartir 
queda la franquesa i la complicitat,,,

-

No trobeu que hi ha gent que destaca entre la multitud? Que quan estan amb tu et trobes tan segura que no penses en res més?  Sí, aquest tipus de gent és la que realment et coneix. Que t’ha vist guanyar, i t’ha ensenyat a perdre. Ho perdries tot per veure-les somriures una última vegada. No hi ha cosa que et molesti més, que veure com la gent les critica, sense conèixer-les com realment tu les coneixes. Que ningú sap com es sent quan està malament. Ningú para pensar en el que diu, ni el que la gent sent. ‘’Que si podem ens la xafem, i què més dóna? ‘’ Son les mateixes, que t’han vist riure fins que no et queda gens d’aire als pulmons. I han estat amb tu, i t’han torcat cada llàgrima, sense demanar-ho. Aquestes, aquestes són les de sempre. I les que realment, s’ho mereixen tot. Probablement, ens barallem com.. Mil vegades al dia? Perquè som tan iguals, que no podem passar un dia sense cridar-se, i òbviament riure mentre ens barallem. Hui, quasi segur que he cridat tant a una com a l’altra, i elles, s’han rist de mi, i m’han fet riure a mi, quan únicament estava ‘’de mala llet’’. Trobe també que encara que ens barallem, ens cridem, i totes aquelles coses que fem estranyes, ens estimem a morir.

Si la mala sort t'atrapa,

enamora-la amb destresa.

Quan ballis amb la tristesa,

posa-hi música bonica.

I avançar de mica en mica

que si la nit no es torna clara

em tindràs al teu costat per creuar el camp de batalla.

-Txarango.

Intent de començament.

Comences a escriure, el que et cor et diu. La inspiració pareix que hui esta amb tu. Trobes que necessites escriure alguna cosa, i penses escriure un sambori, ets clar, per a no presentar-lo, perquè creus pots fer un poc millor per al concurs literari, i però ho llegeixes, ho tornes a llegir, i dius - Bé, podria llegir-ho algú per tal que et comenten i et diguin que els retransmet el teu principi. Començo el meu principi, ja que no vull acabar-lo encara, perquè com he dit, és un principi. 

Quan creus que no pots ser més feliç, que la vida et somriu; Que tens gent que t’ajuda, i et dóna suport. Que posaria la mà en el foc per tu, i te fe en no perdre-la. Quan per tot arreu hi ha gent que et vol, gent sense fronteres, sense límits per veure el teu somriure delator , i que no te por a perdre els papers si algú et fa mal. Quan comences a apreciar els teus’’ núvols de cotó-en-pèl’’ el teu món de color de rosa. Penses que tens el món sota els peus, que la calor ja apreta, i que a l’estiu tot és millor.

Aleshores és quan aplega l’hivern, amb els seus núvols grisos, la seva pluja i les cares roïns. Però tu segueixes el teu camí, amb els teus i amb xic al qual estimes, o creus estimar. Seguixes sent igual de feliç que a l’estiu, inclús més. Veus que les coses canvien, però ja no ets qui eres abans.
Et canses de tot i de tots, de les bones cares que després venen a ser mentides, i de somriures més falsos que un grup d’amigues. I comences a mirar sols pel que vols tu, pel que estimes i pel que vols estimar.

La Raíz.

Jo personalment, escolte molta música, de molts tipus però entre els meus grups favorits, destaca La Raíz. És un grup que sincerament adore moltíssim, i que sempre que puc, acudisc als concerts, si son prop, ets clar. Les seves cançons són en castellà. Pràcticament totes es claven amb la gent de dalt, no parlant del cel, ni molt menys, si no de qui governa el país. Vaig començar a sentir-lo farà cosa de tres o quatre anys enrere. I de cada cançó em quede amb una cosa.

Aquest grup tan espectacular prové de Gandia, si, d'ahí al costat. Començaren al 2005, amb el CD ''Sumere''. Cada dos anys més o menys estrenen disc. A 2007 '' El aire muerto''. Increïble disc. Dos anys després ''Guerra al silencio'' al 2009. Al 2011, que és quan jo em vaig fixar en el grup, van traure ''El lado de los rebeldes.'' No hi havia grup que m'agradassis més, insuperable. Però, al 2013 s'hi superaren amb '' Así en el cielo como en la selva.'' A aquest any estàn apunt d'estrenar disc nou, que se que de cap de les maneres em fallarà. Aquí us deixe el que més m'agrada de cada cançó del disc de 2013, espere que escolteu alguna, ja que us deixarà amb ganes de més.

Jilgueros: ''Somos los hijos del miedo, cosidos a hilos de un titiritero'' '' Tu lujo es mi ruina o mueres o muero.''
Nuestra nación: '' Esta vida no es larga, seremos niños detrás de las barbas.''
Llueve en semana santa: '' Siglo tras siglo vendiéndonos el cielo''
Dientes de león: '' Compartir esta batalla, dar patadas a la valla''
Donde duerme el Chamán:''la historia es tuya y tu eres la esperanza de nuestra lucha el escudo y la lanza''
Borracha y callejera:'' siempre fue el vaso el mejor beso para el esclavo.''
Suya mi guerra:''A los que saltan fronteras y empujan con fuerza''
Elegire: ''Elegiré, elegiremos, volar.''
Solo quiero de ti:'' Verás solo quiero de ti, todo lo que por ti perdí''

Así en el cielo como en la selva