El món groc. - Albert Espinosa

Aquest llibre crec que és genial. M'ha agradat moltíssim, el trobe molt interesant. Narra la seva vida entorn al càncer, els seus anys d'hospital, i com i qui el va deixar passar allí molts bons moments, deixant de banda que tenia un problema greu. Conta que li llevaren primerament la cama esquerra, després una xicoteta part fetge, i finalment un pulmó. Albert, intenta transmitir-nos que les perdues són positivies. ''no perts una cama, guanyes un munyó.''

El recomane per a tots, s'asembla molt a la sèrie ''Polseres vermelles'' El podeu aconseguir en qualsevol llibreria, perquè és actual.

Obrint pas.

Obrint Pas és un grup de música en valencià procedent de València. La seua música és una barreja de ska,hardcore punk, rock, reggae i folk amb melodies i instruments tradicionals la qual destaca la dolçaina. Les seves lletres tracten molts temes com la denúncia social, la solidaritat, la independència dels Països Catalans, la unitat territorial i la defensa del seu idioma, com per exemple de la seva cultura i tradicions. També tracten temes antifeixistes i antiracistes. Aquest grup ha estat actiu des 1993, fins 2014.

Els membres del grup:

Xavi Sarrià - Veu i guitarra

Miquel Gironès - Dolçaina, percussions, gralla i veu

Miquel Ramos - Teclats, samplers i veu

Robert Fernández- Guitarra

Jaume Guerra - Baix

Ximo Tomàs Maki - Bateria

Albert Benavent- Trompeta

Marcos Úbeda - Trombó

Xabi Arakama- Trikitixa

DJ Chola- Scratch i bases

Discs públicats:

1997: La revolta de l'ànima

2000: Obrint pas

2002: Terra

2004: La flama

2005: En Moviment! (CD) + Un Poble En Moviment! (DVD)

2007: Benvingut Al Paradís (CD) + Assaltant El Paradís (DVD)

2011: Coratge (Disc-Llibre)

Ací us deixe ’’SOM’’  amb lletra, una de les meves preferides d’aquest grup

Vicent Andrés Estellés.

Va nàixer el 4 de setembre de 1924 en una família de forners de Burjassot. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era gaire dolent. Durant aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.

La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent. Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidàctica: els autors que més l'influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb díhuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després féu el servei militar a Navarra.

El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària. 

Va faltar a València el 27 de març de 1993

Link relacionat.

Ací us deixe el Llibre de les meravelles, de Vicent Andrés, com a example de la seva poesia, espere que el gaudiu i que us agrade.

Brúixoles que busquen somriures perduts.

Tracta d'un noi, que te traumes de la infància. Al cap de molts anys d'anar-se'n de casa, te que tornar per cuidar som pare, un home, que mai s'han portat bé després de la mort de la mare. Ella era, la que cuidava a ell i als altres germans fins abans de faltar. Ekaiz, te dues xiquetes bessones, que junt la seva dona, eren la seva vida. Quan la seva dona va faltar un dimecres, ell recorda que havia d'anar per les bessones, pot ser les bessones estaven amb ella a l'hora de l'accident. Mil pensaments al seu cap, però a la fi les troba. Son pare, era director cinematogràfic, i produïa pel·lícules caseres. Ekaiz, va tornar a l'hotel on tenia les cites d'autor, escrites pel conserge. Quan ell, va veure la primera pel·lícula que produí son pare, al finalitzar deia que estava dedicada als seus fills i a la seva dona. Ell no podia creure-ho perquè mai havien intimat amb el pare. Ekaiz, a la fi porta a son pare a aquell hotel tan significatiu. Aquest mor allí, feliç.

És un llibre que recomani per tothom, ja que a mi m'ha agradat moltíssim, i pot ser fins i tot, pot aplegar a servir d'autoajuda personal.

Exposició Sergi Casanova.

A la casa de la Cultura d'Agullent, Sergi Casanova, un jove de tan sols 16 anys, ens ha delectat en les seves imatges de tot un any. Ha fet la seva primera exposició amb resultat satisfactori. Ens ha volgut mostrar la seva major afició; la fotografia.


Per a fer possible aquesta exposició, ha necessitat que algunes xiques, posaren per a ell.L'exposició estava construïda per tretze fotos, a paratges naturals, com el Pou Clar (Ontinyent





 
Aquest esdeveniment va triomfar el dia de l'inauguració. A més, molta gent es va fer fotos al photocool que hi havia a l'entrada.

Per acompanyar aquest acte, posaren menjar, per fer l'estancia més agradable. 

A més a més de mostrar-nos les imatges, les va anomenar. Acompanyades del nom de la modelo, està la localització on s'ha fet possibles aquestes fotos.

Aquesta exposició estarà exposà del 29 de septembre fins al 5 d'octubre de 2014

''Per mi, i per tots els meus companys.''

Mentre algú falla, els meus, estan ahí. Mentre algú pensa que no puc, que no aplegaré lluny, altres m’ajuden a poder, a aplegar lluny al seu costat. Molts dupten i critiquen, la meva forma de pensar, d'actuar o de ser, però hi ha certa gent, que defensa la meva forma de fer les coses, aquestes persones, són les que mereixen dir-se amics. Vull el que tinc, i estime qui m'envolta. Gràcies a aquells que m'han cuidat, que m'han estimat i que no m'han deixat enrere. Se perfectament qui falla, i qui està a les bones i a les roïnes; qui m'ha acompanyat amb els plors, i qui ha estat rient amb mi.

 Però sobretot, done gràcies a qui sap el meu passat, i així i tot, avui seguix confiant plenament en mi. Jo també he confiat, i m’han fallat, però jo sóc més forta, jo tinc amigues, que m'ajuden amb tot. 

També gràcies a aquelles que han estat a qualsevol hora, qualsevol dia. ''Visc al present, i no conjugue altre temps.'' Crec que ja tinc capacitat per decidir per mi mateixa. Pense que no necessite persones innecessàries al meu costat, i vosaltres ho sabeu bé que no dupte en deixa-les enrere. Poc a poc canviaré els meus defectes, canviaré de forma de ser i de pensar. No cal que m'ho digau, però se cert, que estareu amb mi.

''Y crecer y mantener unos valores, y atacados por  miles de odios y miles de amores, y esperar que de sonrisas acabemos con dolores.''

La por.

Coneguem la por com una sensació intensa, desagradable. Tenim por quan pensem en el perill de les coses, el perill a perdre una persona estimada o alguna cosa que creguem imprescindible. Quan perilla una amistat, o quan ens sentim atacats, les nostres pulsacions pugen, tot ens espanta i les nostres reaccions no són del tot adequades. Les persones, quan tenim por, tendim a reaccionar mal, a no estar bé en nosaltres mateixa. No estic parlant de la por en un moment donat, sinó de continu.

Potser, també tenim por per alguna cosa que ens ve de darrere, com per exemple, si estàs a la mar, i et pica una medusa, òbviament a la pròxima tindràs més respecte a l'hora d'entrar a l'aigua.

Potser ''som el que som per traumes de l'infància.'' Si, aquesta època de la nostra vida es una època que tots passem, i que potser siga la que més ens marque a l'hora de créixer.

Les nostres pors, han de passar per nosaltres, ja que ningú ho passarà per nosaltres.

La por és un muntó i cadascú agafa el que vol.

Oceànica sensació.

A la meva vida hi ha una persona, que s'ho mereix tot. ''Que donaria la lluna per baixar-li una estrela.'' Una persona, sense fronteres, sense llímits. El temps passa i tots ens fem grans. Compliria els anys cap enrere per tornar a ser menudes, i tornar a viure tot el que hem viscut.

Potser no li diga que l'estime constantment. Potser, mai done gràcies per ensenyar-me el que és estimar deveres, incondicionalment a algú. Cada dia, s'aprèn una cosa nova; i jo ja fa molt de temps, que he aprés a estimar. Amb tardor i fulles; amb hivern i fred; amb primavera i flors; amb estiu i colors la necessite.

També,és cert que de vegades perdem entre pantalles el valor de les mirades. M’ha regalat el seu temps i és l’únic que no recuperarà mai. Hui estem ací i demà.. demà no ho se. No se que serà de mi demà però el meu sol sempre serà el mateix que el seu. No necessite una data especial per parlar d'ella. Per parlar del meu example a seguir.

Però, vull agrair tot el que ha fet per mi. I encara que no ho haja dit mai, tens un somriure, capaç de lluitar, i guanyar un milió de tsunamis.