Comences a escriure, el que et cor et diu. La inspiració pareix que hui esta amb tu. Trobes que necessites escriure alguna cosa, i penses escriure un sambori, ets clar, per a no presentar-lo, perquè creus pots fer un poc millor per al concurs literari, i però ho llegeixes, ho tornes a llegir, i dius - Bé, podria llegir-ho algú per tal que et comenten i et diguin que els retransmet el teu principi. Començo el meu principi, ja que no vull acabar-lo encara, perquè com he dit, és un principi.
Quan creus que no pots ser més feliç, que la vida et somriu; Que tens gent que t’ajuda, i et dóna suport. Que posaria la mà en el foc per tu, i te fe en no perdre-la. Quan per tot arreu hi ha gent que et vol, gent sense fronteres, sense límits per veure el teu somriure delator , i que no te por a perdre els papers si algú et fa mal. Quan comences a apreciar els teus’’ núvols de cotó-en-pèl’’ el teu món de color de rosa. Penses que tens el món sota els peus, que la calor ja apreta, i que a l’estiu tot és millor.
Aleshores és quan aplega l’hivern, amb els seus núvols grisos, la seva pluja i les cares roïns. Però tu segueixes el teu camí, amb els teus i amb xic al qual estimes, o creus estimar. Seguixes sent igual de feliç que a l’estiu, inclús més. Veus que les coses canvien, però ja no ets qui eres abans.
Et canses de tot i de tots, de les bones cares que després venen a ser mentides, i de somriures més falsos que un grup d’amigues. I comences a mirar sols pel que vols tu, pel que estimes i pel que vols estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada